Carta oberta a el Senyor Marchena,

Deia Umberto Eco parlant del feixisme que el nostre deure és desemmascarar-lo i apuntar amb l’índex sobre cadascuna de les seves formes noves, cada dia, en cada part del món. Aquesta voluntat és la que em va portar a defensar la meva objecció de consciència davant de l’obligació de contestar a una organització d’extrema dreta.

El 27 de febrer vaig comparèixer davant del seu tribunal, fent més de 600 km, per declarar en qualitat de testimoni, vaig prometre dir la veritat, vaig facilitar les meves dades d'identitat que em van ser requerides pel president de la sala i vaig expressar la meva plena disposició a respondre a totes les preguntes que em formulessin el ministeri fiscal, l'Advocacia de l'Estat i totes les parts de la defensa, a excepció de l'acusació popular exercida per l’organització Vox. Vaig al·legar que no respondria a les preguntes d’un partit «d’extrema dreta, masclista i xenòfob». La meva posició, que no se’m va permetre defensar ja que vaig ser ràpidament expulsada del tribunal, era un exercici d'objecció de consciència que es troba emparat per l'article 418 LECrim, que estableix que “ningún testigo podrá ser obligado a declarar acerca de una pregunta cuya contestación pueda perjudicar material o moralmente (...)».

I ho feia moguda per plantejaments ètics i de consciència, però també amparada en l’expulsió de La Falange per part d’aquest mateix tribunal quan aquesta va voler actuar com a acusació popular fa alguns anys en un procediment judicial.

Tot i això, enlloc de seguir la doctrina d’aquest mateix tribunal i expulsar l’extrema dreta de l’acusació popular, afegint el context de campanya electoral i l’ús de l’alt tribunal com a plataforma electoral, Marchena ha decidit protegir l’extrema dreta i vulnerar, de facto, els preceptes ètics i morals d’un sistema democràtic i de garantia de drets.

De forma inesperada (i processalment fora de lloc) el passat 15 d’abril vaig rebre una nova notificació del Tribunal Suprem on em reclamaven «por el plazo de TRES DIAS, para que manifiesten de forma clara y terminante si acceden a declarar como tales en la forma prevista en la legislación procesal en la causa de que dimana este incidente o persisten en la negativa exteriorizada en la referida sesión».

El meu advocat ja ha contestat al Tribunal Suprem reiterant la meva voluntat de declarar. I de fer-ho de forma que els meus drets ètics i morals siguin respectats. Serveixi aquesta carta pública per reiterar-me en aquesta posició. De fet, com moltes persones, sento la necessitat de declarar davant de tanta mentida i tanta infàmia que escoltem cada dia de judici. En totes aquestes setmanes hem vist passar els màxims responsables del Govern espanyol fent-se l’orni, assegurant que «no recorden», el «no saben», «que ells no eren els responsables». Hem vist una processó de Policies Nacionals i Guàrdia Civils que orquestradament i de forma teatralitzada s’han dedicat a mentir davant del tribunal intentant pintar als votants de l’1-O com una colla de bàrbars, mentre les defenses no podien exposar els vídeos que desmenteixen aquesta falsedat. El dret a la defensa és permanentment vulnerat i el judici s’ha convertit en una absoluta farsa.

Tal i com avança aquest judici, es fa més palesa, si és possible, la necessitat de situar el conflicte en la garantia dels drets civils, socials i polítics i el dret a l'autodeterminació. Per això, sr. Marchena, no és que no vulgui declarar, és que vostè no està garantint les condicions ètiques i polítiques per a que ho pugui fer, que a la pràctica, és el mateix que impedir que declari. I és que és aberrant que conservi entre aquells qui pregunten i acusen una organització que té com a objectiu la negació de drets fonamentals, sense assumir la responsabilitat que l’alt tribunal exerceix doctrina i que això pot replicar-se, a partir d’ara, a qualsevol altre sala de l’Estat. 

En definitiva, com deia Apel•les Mestres “per més que feu, no passareu”.

Eulàlia Reguant Cura
Països Catalans, 23 d’abril de 2019