Comencem un nou curs polític al País Valencià marcat per la Diada del 9 d'Octubre i per la celebració, a pocs mesos vista, de noves eleccions municipals i autonòmiques que han de revalidar l'actual Govern autoanomenat d’esquerres o retornar la dreta a les principals institucions del territori. 

Arribarà el moment de valorar, en la seua globalitat, les llums i ombres de la gestió autonòmica, dels seus encerts i mancances; el que no podem esperar és que les institucions autonòmiques siguen, per elles mateixes, l'instrument per a superar la desigualtat, la repressió i l'explotació que patim les classes populars del País Valencià i de tots els Països Catalans. El miratge del canvi del Pacte del Botànic, la il·lusió generada a una part de la població per l'arribada al poder autonòmic i municipal del progressisme liberal (PSOE, Compromís, Podem, etc.) ha demostrat les seues limitacions. És cert, i no som il·luses, que des de 2015 s'ha obert un nova etapa institucional al País Valencià que, tanmateix, pot finalitzar en la primavera del 2019 amb una tornada de la dreta espanyolista, reaccionària, catòlica, franquista i masclista a una bona part d'ajuntaments, diputacions i, també, a la Generalitat. És un escenari possible i probable, i des de l’Esquerra Independentista no el desitgem. 

Ara bé, dipositar totes les nostres esperances en una gestió més transparent i humana de les misèries quotidianes a què ens aboquen el capitalisme i el patriarcat suposa una condemna de qualsevol possibilitat d'emancipació real i de superació de les desigualtats que el sistema crea i nodreix. El Pacte del Botànic ha jugat un cert paper en la necessària regeneració d'un sistema que havia arribat a uns límits insostenibles de corrupció, nepotisme, abús i deshonestedat. Passats quatre anys, els partits de la dreta han pogut fer neteja cosmètica de la seua dirigència i es troben capacitats per a tornar a gestionar un sistema suposadament sanejat i donar les gràcies al govern «del canvi» pel parèntesi i pels serveis prestats.

Les institucions autonòmiques valencianes dirigides pel progressisme liberal han demostrat les seues incapacitats per a transformar la realitat de misèria en què vivim la immensa majoria de la població valenciana. 40 anys d’autonomisme ens han deixat el 20´5% de la població per baix del llindar de la pobresa. Una realitat que, aquest 2018, encara esdevé més letal per les valencianes: el col·lectiu més afectat per la pobresa és el de les aturades. Sis de cada deu aturades som pobres. Creix del 30% al 40% el fenomen de la pobresa assalariada: quatre de cada deu treballadores amb contractes temporals som pobres. I les xifres d’atur continuen en un encara elevadíssim 15,6%, on som les dones qui concentrem els nivells més elevats de desocupació (un 17,4%).

La gestió de les institucions autonòmiques i un millor finançament autonòmic no pot ser l'aspiració de les classes populars valencianes. Cal construir una alternativa al sistema capitalista i a la misèria que aquest genera. I aquesta no ha de passar per la gestió de les molles de l’autonomisme, sinó que ha de passar necessàriament per 3 factors de canvi real:

• L'autoorganització popular. No és possible cap avanç sense la mobilització, la lluita i la participació  i implicació en les organitzacions populars. L'antifeixisme en aquest 9 d'Octubre, la llarga lluita de les veïnes de La Ribera per recuperar per al sistema públic l'Hospital d'Alzira, la vaga dels bombers forestals, la vaga feminista, etc.  en són només uns pocs exemples. Que cap de nosaltres ho dubte: només la lluita al carrer expulsarà els feixistes i la seua impunitat, i només la pressió i l'organització popular aconseguirà la recuperació dels hospitals de Dénia, Elx i Torrevella. 
• L’alliberament de les dones de classe treballadora. Cal posar al centre de la lluita diària la desigualtat, la violència i l'opressió que patim les dones. Perquè les dones treballadores no som un col·lectiu, no som una part: som el poble i som la majoria. Ja no ens valen les mesures simbòliques i reconeixements que no vagin acompanyades de canvis en l’estructura social i econòmica, en les condicions material que regeixen el nostre dia dia. Tampoc serà només amb lleis que acabarem amb la violència masclista que patim en tots els àmbits de les nostres vides, sinó fonamentalment amb l’organització i la lluita feminista.
• La construcció nacional i l’autodeterminació, en el marc dels Països Catalans. Cap projecte polític que vulga realitzar canvis socials profunds podrà ser dut a terme dins els estrets límits de l’autonomisme ni dins l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. En aquest sentit, sostenim i alertem que tots els discursos sobre la millora del finançament autonòmic ens porten a un carreró sense sortida. Només en el marc d’un procés d’autodeterminació que superi el marc legal de l’Estat espanyol i que conduesca a la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans, serà possible avançar cap a un futur on les condicions de vida de les treballadores i aturades valencianes siguen millors i veritablement dignes i on el valencià, el nostre català, tinga garantida la seua supervivència.

Des de l’Esquerra Independentista apostem decididament per la construcció d’una alternativa política independentista, socialista i feminista, que tinga els seus fonaments en la pràctica desobedient i en la voluntat d’arrelament en totes les comarques, pobles, ciutats i barris dels Països Catalans.